Esta entrada está dedicada a mi tierra, y es por eso que está escrita en mi lengua materna. La traducción la tenéis al final. Un saludo.
Serra de Mariola. Serra de Mariola.
Tota a floretes
Tota a floretes si
Tota a floretes no
Tota a floretes.
En sentir la noticia, les llàgrimes van aparèixer caient lentament per les meues galtes. Serra de Mariola d´una banda, Font Roja d´una altra... Aquesta és la sort de la gent del meu poble, que viu a voreres de tressors de la terra. En sentir la notícia, no vaig poder evitar-ho. El cor se´m va encongir, les mans em van abraçar i, a poc a poc, els meus ulls van deixar anar les llàgrimes de tristor. Paratge natural, niu de vida, cor de la terra. Des de petita, viatges he fet per tot arreu de la comarca, amb unes botes, una motxilla, i la il·lusió d´anar a recòrrer camins plens de verd, de sentir el cant dels ocells, de detindre la ciutat ben lluny i de conviure amb la natura. La verda natura que envolta la meua terra... i que ara trobe tant a faltar. Sóc lluny... però en setir l´olor del romer i del timó, recorde els sentiments de la meua Serra de Mariola. Un incendi provocat... 4600 hectàrees... Aquest ha estat prop de socarrar la Mariola... d´altres no han tingut tanta sort. Amb tot açò a sobre, el meu cor tan sols té ganes de plorar.
Traducción:
Cuando escuché la noticia, las lágrimas aparecieron cayendo lentamente por mis mejillas. Serra de Mariola por un lado, Font Roja por otro... ésta es la suerte de la gente de mi pueblo, que vive en las cercanías de tesoros de la tierra. Cuando escuché la noticia, no pude evitarlo. Mi corazón se encogió, mis manos me abrazaron y, poco a poco, mis ojos dejaron ir las lágrimas de tristeza. Paisaje natural, nido de vida, corazón de la tierra. Desde pequeña, viajes he hecho por los alrededores de la comarca, con unas botas, una mochila, y la ilusión de ir a recorrer caminos llenos de verde, escuchar el canto de los pájaros y convivir con la naturaleza. La verde naturaleza que envuelve mi tierra... y tanto encuentro a faltar. Estoy lejos... pero cuando siento el aroma del romero y del tomillo recuerdo los sentimientos de mi Serra de Mariola. Un incendio provocado... 4600 hectáreas ... Éste ha estado cerca de socarrar Mariola... otras no han tenido tanta suerte.
Con todo esto, mi corazón sólo tiene ganas de llorar.
La verdad, que un lastima que gente sin cabeza y sin principios pueda ocasionar estos desastres naturales, en los que nadie sale ganando.
ResponderEliminarYo que estoy aquí, entre estos dos grandes parajes naturales que son la fuente roja y la sierra de Mariola, te puedo asegurar que siento un fuerte dolor por el asesinato de la naturaleza.
El primer mal de la humanidad hoy en día es la falta de civismo. Nadie mira mas allá que sus propios intereses y esto nos llevara a la destrucción de todo lo que conocemos.
Preciosa forma de decir las cosas...
ResponderEliminarSaludos y un abrazo.
És trist... Saps que un dels incendis, el que va estar més a prop de cremar la Serra de Mariola, va ser en Alfafara?
ResponderEliminarTot se'm va encollir pensant en tots els records (i també en la meua amiga, amb la qual no vaig poder parlar fins al dia següent, imaginat els nervis que tenia).
Malgrat el fi que havia tingut aquella història amb Rafa, vaig pensar que se'm cremaven els recods, l'únic que realment valia la pena. Vaig parlar amb Isabel i va contar-me que l'incendi va afectar la part menys bonica, la de menys vegetació (que, per cert, ja s'havia cremat altres vegades), és a dir, la de l'altre costat de la Serra de Mariola...
Em va explicar que era la part del molí, on vam fer la primera excursió aquell cap de setmana que vaig conèixer a Rafa.
És curiós, però el foc també va emportar-se la meua ràbia de colp, perquè vaig recordar que, malgrat tot el que vaig patir al final d'aquella relació, també havien records molt bonics, records plens de natura, d'excursions per la serra, el camp... la felicitat que vaig sentir, encara que fora una felicitat efímera, com d'altra història que apenes em pertanyia.
I el foc, un perill tan real, va recordar-me el que de veritat és important, que no és l'odi, sinó els records bonics, i eixe aprenentatge de l'experiència... I, per damunt de tot, tota la natura i les meravelles que ens envolten. Realment som afortunats.
També jo volia publicar alguna entrada referent a tot això, però finalment van anar passant els dies, i ho vaig deixar còrrer.
Veig que al menys tu sí has deixat constància, i m'alegre...
Ah! Saps què van dir? Que els incendis els van provocar perquè volien construir una autovia per ahí, però era massa car... i cremant la natura ix més barat (no hi ha que pagar tants permissos i tot això). Per a plorar... De vegades em dóna vergonya ser humana, perquè eixes aberracions contra la natura només nosaltres som capaços de fer-les. Realment son conjetures, però me les crec perquè ja havia sentit parlar del debat que havia pel tema de l'autovia.
Per cert, és veritat això de que tornes?
Una abraçada fortíssima!
Es molt trist que paratjes como la Serra de Mariola pugen convertirse en deserts per uns malnaixucs.
ResponderEliminarEl fill d'una amiga, bomber, ha vist la desgraçia desde dins.
Jo tambè tinc angoix i ganes de plorar
Cuando alguien quema un árbol, está quemando el futuro de sus hijos..
ResponderEliminarEs una pena que haya gente que siga intentando hacer dinero del sufrimiento de los bosques.
Afortunadamente cada vez estamos más concienciados en el respeto a la naturaleza, aunque aún queda mucho por hacer.
Un abrazo Rebeca.
Fa mal, molt de mal veure com es cremen uns paissatges tan especials com aquests. Quina ràbia que a més el foc hagi pogut estar provocat per un agent forestal (això he sentit jo...) quina ràbia tot plegat. Hi ha gent que no té ni cor ni sentiments. Com sempre la natura se'n du la pitjor part...
ResponderEliminarUna abraçada ben i ben gran, guapa!
Te refieres al incendio de Onteniente? Y lo peor de todo es que fue un brigadista. No solo se quemó el monte, también muchas personas perdieron sus casas.
ResponderEliminarAnte este tipo de desgracias, prefiero pensar en la suerte que tenemos porque no se hayan quemado más cosas, que llorar por lo que ya está perdido, prefiero pensar en el lado positivo, ver el vaso medio lleno.
Muchos besos y pásalo bien.
Es horroroso que todos los años, en distintos lugares, aparezca un ... no se còmo calificarlo, que incendia por gusto.
ResponderEliminarPone vidas en riesgo.
Hace perder el trabajo de toda una vida a muchas personas.
Genera mucho dolor, a veces incluso muertes
Y daña la tierra.
No lo voy a comprender nunca.
Mi solidaridad.
un abrazo